Història

ANYS 60: EL TREBALL DE DIVERSES GENERACIONS ENS PORTA A EUROPA

Per a l'enfortiment del Real Madrid existia un cert ànim de conformisme davant la superioritat rival, els ànims a Badalona estaven baixos i, a més, el Club no gaudia d'una bona salut econòmica a causa de les obres per cobrir el vell pavelló de la Plana. També l'entrenador Joaquim Broto i el jugador Masferrer marxaven a l'Orillo Verde sabadellenc, Granados marxava a França a treballar i Enseñat ho feia al Picadero. Per tant, l'equip s'havia de reforçar i varen arribar Torret, Andrés i Ferrer.

En la Lliga Nacional les coses no rutllaren i s'acabà en quarta posició per darrere del Madrid (campió), l’Orillo Verde i el FC Barcelona. Curiosament, aquests dos últims clubs desapareixerien aquella mateixa temporada. Els sabadellencs deixaren de tenir el suport d'Orillo Verde i per tant el Vallès perdia el bàsquet d'elit del qual havia gaudit fins aleshores. En canvi, els barcelonins en una decisió traumàtica del seu president Enric Llaudet van tancar la secció, però al cap d'uns mesos es feien enrere en la seva decisió i de manera poc clara i injustificada van jugar a la categoria anteriorment menyspreada.

El Campionat d'Espanya també s'escapava de les mans en perdre davant l'Espanyol a quarts de final. Fins i tot, el Trofeu Samaranch que li havia anat tant bé a la Penya fins aleshores, fou a parar a les vitrines sabadellenques en la que seria la seva última conquesta en el món del bàsquet.

La temporada següent, 1961-62, es va apostar per fer un profund canvi de plantilla. Les retirades del Barça i l'Orillo Verde foren claus perquè el Joventut es fes amb jugadors de la talla dels germans Martínez, el portoriqueny Cuello, Llobet i, és clar, de l'entrenador Joaquim Broto.
En la Lliga Nacional es va millorar substancialment ja que es va passar del quart lloc al segon, però al vestidor no hi regnava un bon ambient i la directiva va comprendre que tenir set internacionals a les seves files no era cap garantia d'èxit si no es treballava en conjunt. La Copa o Campionat d'Espanya es va tornar a escapar a quarts de final davant l'Aismalíbar de Montcada i seria en el Trofeu Samaranch en què el Joventut tindria la seva consolació en guanyar la final davant l'Espanyol (66-59).
Calia fer neteja al vestidor per poder mirar amunt i per això es prescindí dels serveis d'Alfonso i José Luis Martínez, Cuello, Llobet, Julià, Brunet, Torrente, Girona, Fornell i Ferrer. El fitxatge estrella seria el d'un badaloní il·lustre, Josep Lluís Cortés que després d'haver destacat al Madrid tornava a Badalona per casar-se i crear la seva nova llar. També cal esmentar l'ascens dels exjuvenils Homs, Gol i Corbeto als quals s'uniria Monguió procedent del Sitges.
Daniel Fernández agafaria la batuta com a directiu encarregat de la direcció tècnica de l'equip, però les coses no van funcionar com tothom hauria desitjat. Tercera posició a la Lliga Nacional, decepció al Campionat d'Espanya en què el Joventut ni tan sols es va classificar i també en el trofeu Samaranch en què la Penya va perdre en semifinals davant el Picadero.

Els germans Margall ja apuntaven al primer equip de la Penya, però fou l'Enric el primer en debutar en aquella temporada 1963-64 procedent del Malgrat. Ell i Joan Fa foren els dos únics fitxatges del Joventut.
Les coses no milloraven a la Lliga Nacional, es repetí la tercera posició i la decepció començava a impregnar el Club. A més, aquesta tercera posició significà la no classificació per al Campionat d'Espanya. Un any més, ens havíem de conformar amb el Trofeu Samaranch, guanyat al Sant Josep de Badalona per un global de 147 a 98.

Les coses no podien continuar per aquell camí, la Penya portava unes temporades calcades i calia donar un tomb a la situació. S'inicià una nova etapa amb Eduard Kucharski d'entrenador a causa de la desaparició de l'Aismalíbar de Montcada (fins aleshores un dels grans rivals esportius de la Penya). Aquesta desaparició afavorí el Joventut de manera que va poder fitxar el popular Nino Buscató, l'aragonès Baturone i el mataroní Ramon. A més, la Penya va passar a lluir publicitat a les samarretes. Fantasit, un dels productes estrella de l'empresa Aismalíbar, donaria suport econòmic al Joventut.
D'aquella manera podem dir que es va formar un equip amb el millor de cada època: la joventut contrastada però amb experiència de Nino Buscató, Gol, Baturone i Margall, barrejada amb el saber estar de Josep Lluís Cortés, Fa, Rojas i Ballester.

En general, no es va fer una mala temporada, però l'equip quedava a les portes dels títols. A la Lliga Nacional s'acabà tercer i en el Campionat d'Espanya s'hagué de conformar guanyant el premi de consolació. Un cop més, el Trofeu Samaranch aniria a parar a les vitrines del club badaloní.

El Club mantingué el mateix bloc existent amb els canvis de Baturone i Ramon substituïts per Narcís Margall i Moliné. La temporada 65-66 es presentava difícil a causa dels reforços dels diferents equips.
No es va millorar la posició a la Lliga Nacional, el Joventut acabà en quarta posició però en el Campionat d'Espanya va estar a punt de provocar un escàndol en perdre la final davant el Real Madrid per només un punt (61-62). Fou una final clarament influïda pels àrbitres. L'equip del règim es va beneficiar d'una falta, no xiulada per Descartín, d’Emiliano sobre Josep Lluís Cortés en els instants finals. A tothom li va venir al cap la final d'Alacant 1952...

La temporada anterior, el Joventut ja havia fet el primer pas de cara a lluitar pels títols. Calia reforçar l'equip per aconseguir-los i per això van arribar a Badalona l'Alfonso Martínez i el circolista Oleart.
Per primer cop, la Penya jugava competició Europea, la Recopa esperava Badalona. La Penya passà les dues primeres eliminatòries sense problemes davant el Benfica, de Lisboa, i el Flamingo's Harlem, d'Amsterdam. Finalment, cauria a la tercera ronda davant el Maccabi, de Tel-Aviv, en un arbitratge a terres israelianes més que casolà.

El major èxit arribava a Badalona. S'aconseguia la Lliga Nacional guanyant l'average al Real Madrid (154-149) després que l'Estudiantes ens fes un gran favor. Per fi, Badalona podia tornar a sortir al carrer i, a més, Nino Buscató i Alfonso Martínez acabarien com a màxims anotadors del campionat.
El Campionat d'Espanya disputat a Vitòria no aniria tan bé, es va perdre a les semifinals davant el Kas (amfitrió) i per tant, l'oportunitat històrica de fer el doblet.

La Penya va jugar la Copa d'Europa la temporada següent. La 1967-1968 significà la marxa d'Amador Rojas i Joan Fa que no disposaven de gaire minuts. De l'equip júnior arribaren Santillana i Grau.
Les dues primeres eliminatòries a la Copa d'Europa no van suposar cap problema per al Joventut, a la lligueta de quarts de final l’esperaven el K.K.Zadar, el Milan i el CSKA Sofía que no donarien opció, i allà van acabar les possibilitats de la Penya.

No es podria repetir èxit a la Lliga Nacional, al final s'acabà en tercer lloc i el Campionat d'Espanya es va escapar per tan sols 3 punts de diferència davant el Picadero (55-58). Europa quedava molt lluny de Badalona.

La Penya gaudia d'un gran equip i a un nucli de jugadors destacadíssims s’hi anaven unint joves jugadors que el feien encara més potent. Rabassa substituiria “Che” González com a única novetat.
A només un pas es va quedar el Joventut de guanyar la lliga Nacional de 1968-1969 però al final acabà en segona posició i els objectius semblaven centrar-se en el Campionat d'Espanya. Així fou, i la Penya doblegà el Madrid a la final per 82-81. Badalona va tornar a sortir al carrer per celebrar la Copa i un nou Trofeu Samaranch guanyant al Mataró a la final. Aquella segona posició a la Lliga Nacional li valdria per a tornar a jugar la Recopa d'Europa. L'última temporada dels seixanta es va iniciar amb un canvi múltiple: Kucharski es retirava com a tècnic i seria Josep Lluís Cortés qui ocuparia el càrrec després de deixar el bàsquet en actiu. A la baixa de Jordi Grau, s'hi va unir l'ascens dels joves valors Vila, Espiga, Mas i Gubern.
Es va repetir tercera posició a la Lliga Nacional i a la final de Copa es va perdre davant el Real Madrid per 90-102. L'equip del règim aconseguiria el doblet.
Temporada 1960-1961
Entrenador
Josep Grau
Plantilla
Brunet
Ballester
Auladell
Rojas
Carbonell
Torrent
Ferrer
Girona
Andrés
Utrillas
Temporada 1961-1962
Entrenador
Joan Canals-Broto (Antonio Molina)
Plantilla
Brunet
Ballester
Rojas
Alfonso Martínez
José Luis Martínez
Llobet
Auladell
Torrent
Cuello
Julià
Ferrer
Fornell
Temporada 1962-1963
Entrenador
Antonio Molina
Plantilla
Lluís
Gol
Rojas
Auladell
Homs
Ballester
Fa
Corbeto
Monguió
Temporada 1963-1964
Entrenador
Albert Gasula (Antonio Molina)
Plantilla
Lluís
Auladell
Ballester
Gol
Fa
E.Margall
Rojas
Homs
Corbeto
Temporada 1964-1965
Entrenador
Eduard Kucharski
Plantilla
Lluís
E.Margall
Buscató
Rojas
Ballester
Fa
Baturone
Gol
Homs
Vives
Mañé
Temporada 1965-1966
Entrenador
Eduard Kucharski
Plantilla
Lluís
Buscató
E.Margall
Fa
Rojas
Moliné
N.Margall
Gol
Homs
Vives
Temporada 1966-1967
Entrenador
Eduard Kucharski
Plantilla
Fa
Lluís
Buscató
Alfonso Martínez
Enric i Narcís Margall
Gol
Rojas
Moliné
Oleart
Temporada 1967-1968
Entrenador
Eduard Kucharski
Plantilla
Lluís
Buscató
Alfonso Martínez
Gol
Enric i Narcís Margall
Oleart
"Che" González
Santillana
Grau
Temporada 1968-1969
Entrenador
Eduard Kucharski
Plantilla
Lluís
Buscató
Alfonso Martínez
Enric i Narcís Margall
Gol
Santillana
Rabassa
Oleart
Grau
Temporada 1969-1970
Entrenador
Josep Lluís Cortés
Plantilla
Buscató
Alfonso Martínez
Enric i Narcís Margall
Santillana
Oleart
Gol
Rabassa
Gubern
Espiga
Vila i Mas